viernes, julio 31, 2009

Tom Waits: Màquines d'ossos i variacions sobre una mula


El amigo Pedro Sánchez Tuomala, cantante de la banda Powertrip se marcó hace unos días este bonito artículo en el diario Menorca Info. Pronto, la segunda parte.

És una d’aquelles fases. Em passen com a mínim dues vegades a l’any, encara que solen ser més. Una d’elles és just després de Nadal, aquell mes de gener fred, tonto i sense gaires al·licients. I l’altra quan començo a estar fart de l’estiu i m’encantaria perdre’m per alguna carretera perduda durant dies i dies. Però enguany, la meva etapa obsessiva amb el més genial entre tots els genis ha arribat ara, a començaments de juliol. I és per que aviat farà un any del Dia Més Feliç De La Meva Vida. El dia 15 de juliol de 2008, el meu 25è cumple. El dia que em vaig despertar, em vaig adonar que no era a ca meva, sinó a Barcelona, i vaig recordar que el dia anterior havia anat a veure en Tom Waits. I que aquell mateix vespre el tornaria a veure. Aquesta, amics, ha estat la millor sensació que he tingut mai. I ara, senyores i senyors, permeteu-me que us presenti al meu punyetero ídol: Mr. Tom Waits.

No sé si a aquest tros de terra que li diuen Menorca molta gent coneix aquest artista, però espero que aquest article corregeixi una mica aquesta situació. La veritat és que és bastant més conegut ara que fa cinc anys, i la cosa és perquè la seva figura ha estat adoptada (que no absorbida) pel modernikisme més repel·lent (com el cd que Scarlett Johansson va editar l’any passat, dedicat enterament a versionar el senyor dels mil barrets), i que també es deu, clar que sí, a tan cansats com podem arribar a ser els seus fans. Un exemple? A Mallorca ja fa vuit anys que s’organitza un festival anomenat Waiting For Waits, amb l’esperança que algun dia el senyor Waits s’animi a venir a l’illa veïna. Ho dic en serio. Mirau, mirau pel Google i veureu... Jo per la meva part he fet campanya per tots els mitjans per escampar el verí, però encara no he aconseguit que li agradi a en Tony Olmedo des Powertrip. Però no desistiré!

Com descriure l’obra, el personatge, la seva trajectòria vital, tots ells exemplars? Ni idea, fa massa temps que el tenc interioritzat, per a jo és com el sol o els arbres: fa tant de temps que m’acompanyen que no vaig darrera moltes explicacions. Però intentaré tornar enrere cap al començament de la meva devoció cap a Mr. W.

La cosa va començar veient un cd per casa, fa uns 12 o 13 anys. Em sembla que una cosina meva de Suècia li havia regalat al meu germà, i ell per la seva part quan va arribar l’estiu (estudiava a Barcelona, cosa que per aquella època el feia super-molón als meus ulls) el va deixar tirat per el menjador de casa. Jo llavors començava a “traficar” amb cassettes de Nirvana, Sepultura..., i em va captivar l’estranya portada i el títol del cd: “Bone Machine”(1991). A què es referia? Qui era el tal Tom Waits? Algú que feia màquines amb parts d’ésser humà estil Frankenstein, i després les posava a tocar música? Vaig tardar alguns dies, elucubrant i escoltant l’altre cd que el meu germà havia deixat per casa (“Get A Grip”, d’Aerosmith, bastant més convencional i baladero); fins que un dia, sol a casa, em vaig decidir a posar el cd a l’equip de música del menjador. El primer tema: “Earth died screaming”. Quin títol eh? I quin començament. Un ritme primitiu, ancestral, es va acostant des de molt enfora, i sembla que l’instrument són... ossos? Encara estàs desconcertat quan entra una veu que sembla d’algú escapat d’un manicomi, que et xerra a l’orella, posant-te al corrent que “Jacob és al forat, hi ha corbs grans com avions, el dimoni està sembrant...”. I llavors entra “LA VEU”. Una veu poderosa, gran i cavernosa com la Cova des Coloms, que diu “he viscut sis vides i estic aquí per contarte-les”. I ja. Des d’aquell moment vaig ser fanàtic d’aquest home. Però la cosa no acabava allà. A la resta del disc hi havia blues podrit (“Dirt in the ground”), gospel corrupte (“Jesus gonna be here”) i balades amb lletres que emocionarien un Hell’s angel (“A little rain” i “Who are you?”). Fins i tot hi havia una estranya peça xerrada (“The ocean doesn’t want me”), un homenatge als Ramones (“I don’t wanna grow up”) i un duet amb ni més ni menys que Keith Richards! (“That feel”, tremenda!).

Havia donat, sense voler, amb un dels discs més foscos, excèntrics i únics de la història. I la veritat, no em va sorprendre gaire. Ja us ho he dit, en aquella època escoltava thrash metal i coses bastant violentes de per si. Però amb el temps he anat enamorant-me de la producció en aparença senzilla, però elaborada al mil·límetre. M’he anat endinsant més i més en aquelles estructures i ritmes que semblen d’un passat que encara no ha arribat. He anat disseccionant unes lletres que són com una hamburguesa de dos pisos: pegues un bon mos i després t’atures a mirar les capes de pa, carn, lletuga, mostassa, tomàquet... Olé, si m’estic posant poètic jo mateix.

A partir d’allà va arribar aquella meravellosa sensació que coneixes una cosa única i que ningú més en tot el món (és a dir, casa teva, el carrer, Suc, i l’institut) coneix, i si la coneguessin, no la sabrien apreciar. És un sentiment que totes aquelles persones a qui ens agrada “una altra música”, que som una mica diferents dels altres, que tenim inquietuds que ningú més sembla tenir; tots nosaltres hem tingut aquesta sensació de... ser millors (o almenys més llestos) que la resta. Com els podien agradar les horribles Spice Girls, si ni tant sols toquen la guitarra? Nosaltres sí que en sabíem, amb els nostres petits tresors en forma de cd. I que encara tenim en la majoria de casos, mentre els cd’s de les Spice Girls són a... no ho sé, esper que enterrats a algun desert. Encara que “2 Become 1” era un temazo. Ja us he dit que a jo m’agraden els Aerosmith més pasteleros.

En aquell moment la meva relació amb Mr. Waits es reduïa a un cd, al cap d’uns anys de no saber res d’ell (Internet encara no estava saturat de blogs i myspaces) una de les meves revistes preferides va publicar una ressenya del seu nou disc, “Mule Variations” (1999). I Déu meu, el posaven com un clàssic del seu temps! Jo no era l’únic devot d’aquesta religió, hi havia més gent repartida pel món que compartia el meu fanatisme! Així que en una escapada a Barcelona em vaig agenciar el disc en format doble LP (l’any 2000!) i el vaig escoltar amb un vell tocadiscs que rodava per dins una capsa per ca meva, tot un ritual que va amplificar l’efecte que aquesta (ara sí) obra mestra va tenir sobre jo. Perquè esteim xerrant del que és, per jo, el millor disc dels anys noranta, i això és dir molt. Profunditza més en les excentricitats (“What’s he building?”, “Eyeball kid”), les influències blueseres i folk (“Cold water”, “Pony”) i firma algunes de les seves millors balades (“House where nobody lives”, “Picture in a frame”). I el començament del disc? A l’altura del de la Màquina d’Ossos. La veu distorsionada i samplejada de Waits escopint un ritme, la seva veu com a instrument de percussió iniciava “Big in Japan”. Genial, genial, genial.

Quin viatge eh? Doncs la cosa acabava de començar. Un parell de mesos després, la mateixa revista el posava en portada amb una fotografia impressionant d’un directe a l’Haia. I una crònica exhaustiva d’un concert seu! Em sembla que vaig rellegir aquella crònica 666 vegades, on es descrivia el fanatisme de la gent per aquest home, els músics increïbles que portava, però sobretot el magnetisme que aquest home, sobre el seu púlpit ple de megàfons i arena, irradiava sobre el públic que senzillament no podia apartar la mirada d’aquest senyor major vestit com un homeless, fent gestos propis d’un cabaret situat a la panxa d’una balena, contant bromes dels anys 40, cantant amb una veu que omplia la sala (i la ciutat).

Des d’aquell moment tenia un nou objectiu a la vida: veure un concert d’aquest home. I ho vaig aconseguir, amics. Però aquesta és una altra història, i us la contaré en el proper article. Fins llavors feu-vos un favor i escoltau aquests dos discs. Obrint una mica les orelles, disfrutareu com a fillets petits amb un juguet nou (o la capsa del juguet nou) i amb un poc de sort us sentireu com jo em vaig sentir aquella vegada: posseïdors d’un secret fantàstic que ningú més coneix. Salut, rock’n roll i bon Sant Martí!

Etiquetas: ,

2 Comentarios:

Anonymous Anónimo dijo...

Muy buen artículo, pero hay un fallo: I don't wanna grow up es, como sabemos todos, de Tom Waits, y no de los Ramones.

8/01/2009 12:31:00 p. m.  
Anonymous Ice Man's Mule dijo...

Bitxu! Lo has colgado! Que verguenza, y que ilusion...! No veas la de fans del maestro que he descubierto con esta movida! Si hasta a mi kioskera le encantan sus letras!

Anonimo: no digo que Waits haga una version de los Ramones, si no un homenaje, tanto en el sonido guitarrero del tema 100% Johnny Ramone com en el título, con ese "I Don't Wanna". Me pareció muy bonito que posteriormente los Ramones versionaran el tema en su último disco, y que Waits les devolviera la pelota en el disco de homenaje "We're A Happy Family" (por cierto, es lo unico que vale la pena ahi, no se que pintan U2 ni los Pretenders)

Y si me pongo cabron, el tema no es de Tom Waits, sino que esta firmado Waits/Brennan ;)

Salut!

8/01/2009 01:14:00 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home