The Imaginarium of Doctor Parnassus se estrena el 6 de noviembre

There ain’t no devil, there’s just God when he’s drunk

Heartattack and Vine, 1981

El 6 de noviembre próximo se estrena en España El Imaginario del Doctor Parnassus, película de Terry Gilliam en la que Tom Waits interpreta a Satanás: “Soy el Diablo en The Imaginarium of Dr. Parnassus. No un diablo… El Diablo. No sé por qué Gilliam pensó en mí. A mí me educaron en la iglesia”.


“Gilliam y yo nos conocimos en El Rey Pescador. Es un gigante entre los hombres y sus películas me fascinan. He visto Las Aventuras del Barón Munchausen cien veces. Brazil es un logro supremo. Los Hermanos Grimm fue mi película preferida el pasado año”.


“La mayor parte de mis escenas son con Christopher Plummer (él es el Dr. Parnassus). Plummer es uno de los más grandes actores del mundo! Esencialmente yo miro y aprendo. Él es una auténtica estrella del cine y un caballero. Gilliam es un empresario, mago, mago, dictador (agradable), un genio, y un hombre con el que te gustaría compartir barca cuando llegue el fin del mundo”.


“¿Cómo interpretas al Diablo? ¿Cómo interpretas un arquetipo tan grande, con raíces históricas tan profundas? Finalmente me di cuenta de que iba a tener que hacerlo yo mismo. Es mi diablo. Es la manera como yo interpreto al diablo”.


Gilliam explica cómo involucró a Waits en la película: “Un animador holandés estaba intentando ponerse en contacto con Tom y me pidió que le enviase un guión suyo. Fue mi primer contacto con Tom en varios años. Rechazó el proyecto de mi amigo, pero me preguntó si yo tenía algo para él. Y yo le dije "bueno, hay un papel interesante en mi nueva película…" Y ya está. Le dije que tenía un papel y él me dijo “me apunto”. Antes de leer el guión. Así, en ese mismo momento”.


En un principio la culminación del film estuvo en la cuerda floja por la inesperada muerte del protagonista, Heath Ledger. El guión fue modificado para poder justificar el cambio de apariencia en el personaje de Ledger en las escenas que quedaban por grabar, papel que fue realizado por Johnny Depp, Jude Law y Colin Farrell.


La película es una moraleja fantasiosa que sucede en la actualidad, narra la historia del Dr. Parnassus (Christopher Plummer) y su Imaginarium, un espectáculo ambulante donde los espectadores pueden optar por elegir la luz y la felicidad o las sombras y la tristeza.


Este doctor tiene la habilidad de manejar la imaginación de la gente pero sobre sus hombros pesa una terrible maldición. Por su adicción al juego miles de años atrás hizo una apuesta con el demonio, Mr. Nick (Tom Waits) a cambio de la inmortalidad, pero con el transcurso de los siglos conoce a su verdadero amor y debe volver a pactar con el diablo para conseguirlo.


Cambia su inmortalidad por juventud y entrega como prenda a su hija Valentina (Lily Cole), quien al cumplir 16 años pasaría a manos del señor de las tinieblas. La fecha de la entrega está cada día más cerca y Parnassus se desespera, cuando Mr. Nick se presenta para llevarse a su hija este lo tienta a una nueva apuesta.


Acuerdan que el que reclute primero cinco almas será el que pueda quedarse con la joven, para ello el doctor contrata cinco voluntarios, personajes hilarantes y salvajes, y solo el que le ayuda a ganar tendrá la mano de la chica.


En una carrera contra el tiempo y llena de increíbles obstáculos surrealistas el Doctor Parnassus deberá de luchar por la vida de su hija y subsanar los errores de su pasado.

Oldsmobiles, Cadillacs, Chevrolets...

"...Well, you gassed her up, behind the wheel.
With your arm around your sweet one, in your Oldsmobile .."
("The Heart Of Saturday Night". The Heart Of Saturday Night, 1974)

"...And the spider web crack and the Mustang screamed.
The smoke from the tires and the twisted machine..."
("Burma Shave". Foreigh Affairs, 1977)

"...Blew a hole in the hood of a yellow Corvette.
A hole in the hood of a yellow Corvette..."
("Gun Street Girl". Rain Dogs, 1985)

"...Well, my parole officer will be proud of me.
With my Olds '88 and the devil on a leash"
("Goin' Out West". Bone Machine, 1992)

La cultura del automóvil forma parte fundamental del imaginario de Tom Waits. Pueden ahora leerlo todo sobre los coches que Tom Waits menciona en sus canciones o dice haber conducido en esta nueva sección de la Tom Waits Library.

"Tengo un Suburban blanco del 72 al que no sube nadie de la familia. Mis coches siempre han sido humillantes para los niños. Este es como un motel, y se quejan de eso. Yo digo, 'Estais locos. Podríais vivir dentro de este coche!".

Dark Mirror: The Pathology of the Singer-Songwriter

Tom Waits protagoniza uno de los capítulos del libro Dark Mirror: The Pathology of the Singer-Songwriter, en el que el crítico y académico Donald Brackett analiza la soledad y la absorción que rodea el proceso creativo de cantautores como Waits, Bob Dylan, Brian Wilson, Elvis Costello, John Lennon, Amy Winehouse… El capítulo dedicado a Tom Waits lleva el título de The Rabble Rouser (algo así como “el provocador de la chusma”).

Kerouac’s Big Sur

Nos enteramos por el amigo Eyeball Kid de que Tom Waits aparece en el documental One Fast Move or I'm Gone: Kerouac's Big Sur.

La cinta, editada el año pasado, habla de cómo Jack Kerouac afrontó la fama conseguida tras la publicación de On the Road y de su retiro a la cabaña de Lawrence Ferlinghetti en los bosques de Big Sur, donde empezó a trabajar en su novela semiautobiográfica Big Sur.

"Jack fue siempre muy inspirador para mí porque yo era muy joven y buscaba una figura paterna. Jack Kerouac fue una de mis figuras paternas".

Tom Waits

Bajo el Peso de la Ley al aire libre en Barcelona

Dentro del ciclo Gandules 09, en el patio del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, el próximo martes 18 de agosto podrá verse la película de Jim Jarmusch Bajo el Peso de la Ley (Down by Law, 1986).

22:00

Entrada gratuita

Canciones II

Fundamentos reedita el libro Canciones II, disponible para su compra en línea por 7,50 eurillos.

Este segundo volumen de canciones de Tom Waits recoge las letras en inglés y su traducción al castellano de los discos Swordfishtrombones (1983), Rain Dogs (1985), Bone Machine (1992), Mule Variations (1999) y Blood Money (2002).

Recordamos que existe un primer volumen, Canciones I, que recopila los álbumes The Heart of Saturday Night (1974), Small Change (1976), Foreign Affairs (1977), Blue Valentine (1980) y Heartattack and Vine (1980) al completo, junto a algunos temas sueltos de Closing Time (1973).

Muchas gracias a Gabriel Raindog por todas las aclaraciones :-)

En el jurado de The Independent Music Awards

Kathleen Brennan y Tom Waits forman parte del jurado de The Independent Music Awards, que llega este año a su novena edición. La convocatoria para la presentación de candidaturas está abierta.

The Tom Waits Little Black Songbook

The Tom Waits Little Black Songbook es un volumen de bolsillo que contiene las letras y acordes para guitarra de más de 80 canciones de todas las épocas de la carrera de Tom Waits: (Looking For) The Heart Of Saturday Night, 16 Shells From A Thirty-Ought Six, A Sight For Sore Eyes, A Sweet Little Bullet From A Pretty Blue Gun, Alice, All The World Is Green, Anywhere I Lay Me Head, Big In Japan, Black Wings, Blind Love, Blue Valentine, Burma Shave, Chocolate Jesus, Christmas Card From A Hooker In Minneapolis, Clap Hands, Cold Cold Ground, Come On Up To The House, Day After Tomorrow, Dead And Lovely, Dirt In The Ground, Downtown Train, Eggs And Sausage (In A Cadillac With Susan Michelson), Falling Down, Fannin Street, Fumblin' With The Blues, God's Away On Business, Goin' Out West, Gun Street Girl, Hang Down Your Head, Hang On St. Christopher, Heartattack And Vine, Hoist That Rag, Hold On, House Where Nobody Lives, How's It Gonna End, I Don't Wanna Grow Up, I Hope That I Don't Fall In Love With You, I Never Talk To Strangers, I Wish I Was In New Orleans, In The Neighbourhood, Innocent When You Dream (78), Invitation To The Blues, Jersey Girl, Jesus Gonna Be Here, Jockey Full Of Bourbon, Johnsburg Illinois, Just The Right Bullets, Long Way Home, Lucinda, Make It Rain, Martha, New Coat Of Paint, November, Ol' 55, On A Foggy Night, On The Nickel, Picture In A Frame, Rain Dogs, Rains On Me, Road To Peace, Romeo Is Bleeding, Ruby's Arms, San Diego Serenade, Shiver Me Timbers, Sins Of My Father, Soldier's Things, Step Right Up, Strange Weather, Swordfishtrombones, Table Top Joe, Take It With Me, Temptation, That Feel, The Briar And The Rose, The Piano Has Been Drinking (Not Me), This One's From The Heart, Time, Tom Traubert's Blues (Four Sheets To The Wind In Copenhagen), Town With No Cheer, Trampled Rose, Virginia Avenue, Warm Beer And Cold Women, Way Down In The Hole, Who Are You, Yesterday Is Here.

Trailer de The Imaginarium of Doctor Parnassus

Ya está aquí el trailer oficial de la película The Imaginarium of Doctor Parnassus. En Reino Unido y Italia se estrena el 16 de octubre. Todavía no hay fecha para España.

Les mil cares de Tom Waits

Segunda parte del artículo de Pedro Sánchez Tuomala en Menorca Info.

Molt bé, me feia ganes escriure una mica sobre un parell de cosetes mones com en Bob Dylan (açò queda pendent, ara que sé que serà homenatjat a Menorca), o alguns llibres rockers que he llegit últimament; però vist l’èxit de crítica i públic de l’últim article, seguiré xerrant d’en Tom Waits. Perquè quan una fórmula funciona, un s’ha d’aferrar a ella fins que no doni per més. Eh, Ricky Martin? Eh, Angus Young? Eh, Buenafuente?

La veritat és que ja se m’ha passat l’època obsessiva amb el mestre entre mestres, ara estic escoltant coses més durilles. M’explic: ha començat l’època de revetlles, i a pesar que amb els Sarau tocam “Anarchy In The UK” i “Run To The Hills”, un acaba amb una sobredosi de sucre que fa necessària una dosi de Mastodon, Anthrax o Kill’em All per tornar cap a casa a les cinc del matí. Però bé, com que Mr. W sempre roda pel meu cap, no hi haurà problema, amics. Per on anàvem? Ah sí, l’havia de veure en directe.

Bé, abans m’havia de fer amb tots els seus CD, i vaig començar assessorat pel meu profe de música de l’època (en Ginés, que va marcar molta gent a l’institut d’Alaior, i amb qui vaig acabar anant a veure en Paul McCartney a Barcelona), un fan dels Beatles, Ben Harper, Zappa i de la bona música en general. Em vaig fer amb els seus discos dels vuitanta, els més cabareteros, teatrals i plens d’acordions (un instrument que només aguant si el toca Tom Waits). El nivell no davallava, música freak (en el sentit de circ macabre), metàfores insuperables (“The wind is making speeches and the rain sounds like a round of applause”, és a dir: “El vent fa discursos i la pluja sona com un aplaudiment”) i no una, sinó dotzenes de veus que interpretaven personatges quasi cinematogràfics.

Cinematogràfics? Si voleu xerram de cine, perquè per aquella època vaig descobrir l’altra vessant artística del senyor dels mil barrets: el cine. Com a actor. Recordau la pel·li de principis dels noranta, “Dràcula de Bram Stoker”? La versió que va rodar Francis Ford Coppola, amb Winona Ryder, Keanu Reeves i Gary Oldman? Als de la meva edat us sonarà, si no l’heu vista, val la pena, no és que mati però mola. I una de les raons per què mola és perquè el personatge de “Reinfeld” l’interpreta, clar que sí, Tom Waits disfressat amb una camisa de força i menjant escarabats durant mitja pel·li. Tranquils ecologistes, no se’ls menjava ni res, només es passejaven per la seva boca i els escopia, segons les seves paraules: “una petita experiència caníbal”. I mira, documentant-me per aquest article he descobert que també va doblar els crits terrorífics dels comte Dràcula. Una excusa més per revisar-la.
Però aquest no és l’únic paper a la seva carrera cinematogràfica, ni de molt el millor. Destaquen “The Fisher King”, amb Jeff Bridges i el patatero de Robin Williams; o “Ironweed”, amb Jack Nicholson i Meryl Streep (que acabo d’aconseguir en DVD, la regalaven amb nosequina revista i encara no l’he vist, però va ocasionar una conversació amb la quiosquera que també és fan de Tom Waits. Meravellós). I si hem de destacar el seu millor paper, hem de xerrar de “Down By Law”, de Jim Jarmusch. En aquesta pel·li vuitantera en blanc i negre, de ritme lent però intens, el nostre home, a més d’aportar tres temes a la banda sonora, la coprotagonitza juntament amb John Lurie i Roberto Benigni. Sí, el mateix Roberto Benigni de “La Vida Es Bella”, una pel·li un poc pastelera que en el seu moment vaig anar a veure al cine, en horari escolar, perquè en Ponç Pons va decidir que tot l’institut l’havia de veure. Bé, doncs a “Down By Law” està incommensurable. Si vols te la deix, Ponç.

Ale, ja teniu pel·lis per baixar, seguim amb els discos? Quan vaig anar a estudiar a Barcelona, vaig seguir comprant els seus CD, entrant a la seva etapa 70’s. I quina altra sorpresa em vaig endur quan vaig posar “Small Change” (1976). El disc s’obria amb la que, a dia d’avui, consider una de les millors cançons que s’han escrit mai, almenys la millor lletra segur, segur, segur (Mostra: “It’s a Batter Old Suitcase To A Hotel Someplace / And A Wound That Would Never Heal / No Primma Donna / The Perfume Is On An Old Shirt That Is Stained With Blood And Whiskey”, és a dir: “És una maleta vella i abatuda cap a un hotel a qualque banda / I una ferida que mai es curarà / No és una Prima Donna / El perfum és a una vella camisa que està tacada de sang i whiskey” Toma!). La típica cançó que un voldria que sonés al seu funeral. Preneu nota. I després posau “Ace Of Spades” perquè la gent vagi sortint rapidet.
Però la cançó (i el disc sencer) era totalment diferent al Tom Waits que jo coneixia. Hi havia un piano que sonava perfectament afinat (!), hi havia cellos, hi havia saxos, hi havia seccions rítmiques jazzeres... tot era molt més convencional, o no tant, ja que en aquell any van sortir el “Destroyer” de Kiss, “Dancing Queen” d’ABBA, “2112” de Rush i el primer dels Ramones. Però era convencional respecte als altres discos de Waits, i així serien tots els seus discos fins l’any 1983, quan canviaria de companyia discogràfica, d’estil i de vida.

Aquesta és una altra cosa que m’encanta del senyor Waits, i que em serveix per rebatre aquest argument tant pueril que diu que per escriure una bona cançó s’ha d’estar en contacte amb el carrer, s’ha de viure al límit, s’ha de tenir sexe amb quantes més persones millor i s’han de prendre substàncies quan més il·legals millor.

Bé, tot açò li serviria a lumbreres com el meu amic Morrison, però no per al meu ídol, que li dóna bastants voltes com a lletrista i com a cantant. I si m’apurau la norma es pot aplicar perfectament a n’Eric Clapton, que quan va començar a tenir una vida acomodada va començar a fer “Tears In Heavens” i altres coses igualment abominables. (Sí, ja sé la història de la cançó i no li desig ni al meu pitjor enemic, però açò no minva les meves ganes d’estrangular quan qualque guiri la toca quan ve a la botiga a “provar guitarres”).

Però no ens desviem. Realment em fascina l’evolució de Tom Waits: començar interpretant un personatge (el cantautor entre el jazz i el folk californià; el poeta beat, bevedor i explorador de la nit més sòrdida). Arribar al màxim que pot donar aquesta caracterització en els discos dels últims setanta (“Small Change”, “Blue Valentines”). Començar a repetir-se perillosament quan el seu alcoholisme s’accentuava i la seva vida començava a ser cada vegada més desordenada (vivia a l’hotel Tropicana de L.A., amb un piano vertical, una nevera plena d’estris de mecànica i uns fogons que funcionaven d’“encenedor gegant”). I bé, ell s’ho devia passar d’allò més bé, però artísticament estava apropant-se perillosament al terreny de l’autoparòdia.

Però en aquell moment va aparèixer Kathleen Brennan, una analista de guions de Zoetrope, la productora de Francis Ford Coppola, i amb ella va arribar l’amor. Aquesta senyora, que s’ha mantingut tots aquests anys al costat de Waits en el quasi absolut anonimat (només un parell de fotos seves he trobat per internet), s’ha convertit en coautora dels seus temes, coproductora dels seus discos i, bé, en aquella dona que diuen que sempre hi ha darrere un gran home. I és aquí (a partir del disc “Swordfishtrombones” del 1983) quan es produeix la transformació estilística de Waits, abandonant instruments com el saxo en favor de percussions fetes a casa; les estructures jazzístiques per coses inclassificables com “Underground”; les suades metàfores de cine negre deixant pas a delicioses descripcions de com el bacon encalça els ous a la paella... En fi, trobant la seva veu, amb influències marcades (Captain Beefheart, Leadbelly, Harry Patch) però totalment nova i única. I aquesta és una cosa que molt pocs poden dir, i una cosa que hem de valorar moltíssim en els temps que corren.

I bé, xerrant, xerrant no us he contat quan me’n vaig anar a Berlín a veure’l en directe. Ho deixarem per la propera. Mentre tant, bon Sant Cristòfol a tothom, que ja sabeu, és com Sant Joan... però ¡A lo grande! Rock’n Roll!

Anton Corbijn publica un libro de retratos de Tom Waits

El prestigioso fotógrafo Anton Corbijn lleva retratando a Tom Waits desde principios de los años 80. Una selección de este trabajo se editará el próximo 26 de octubre en forma de libro que combinará imágenes en color y blanco y negro y fragmentos de letras de canciones.

Según la editorial Schirmer/Mosel, será una edición bilingüe en alemán e inglés, de 160 páginas con 75 láminas, con tapa dura y un formato de 21 x 28 centímetros.

Aprovecho la excusa para lucir una selección aleatoria de la tremenda obra de Corbijn. Ala.

Herb Cohen manda a los juzgados la biografía Lowside of the Road

Herb Cohen, manager de Tom Waits entre 1971 y 1982, ha presentado una demanda contra el escritor Barney Hoskyns y la editorial Random House, a los que acusa de difundir calumnias contra él en la biografía no autorizada Lowside of the Road.

Cohen pide más de un millón de dólares en concepto de daños y perjuicios.

Al parecer, Hoskyns afirma en su libro que Cohen “robó” dinero a Waits y que éste lo denunció a él y a su compañía, Third Store Music Inc, por prácticas contables fraudulentas. Cohen mantiene que estas afirmaciones son falsas y difamatorias. Según Cohen, es cierto que hubo una “disputa” entre él y Waits, pero que ésta fue saldada en 1983 y Waits nunca llegó a denunciarlo.

La demanda completa puede leerse aquí.