Les mil cares de Tom Waits

Segunda parte del artículo de Pedro Sánchez Tuomala en Menorca Info.

Molt bé, me feia ganes escriure una mica sobre un parell de cosetes mones com en Bob Dylan (açò queda pendent, ara que sé que serà homenatjat a Menorca), o alguns llibres rockers que he llegit últimament; però vist l’èxit de crítica i públic de l’últim article, seguiré xerrant d’en Tom Waits. Perquè quan una fórmula funciona, un s’ha d’aferrar a ella fins que no doni per més. Eh, Ricky Martin? Eh, Angus Young? Eh, Buenafuente?

La veritat és que ja se m’ha passat l’època obsessiva amb el mestre entre mestres, ara estic escoltant coses més durilles. M’explic: ha començat l’època de revetlles, i a pesar que amb els Sarau tocam “Anarchy In The UK” i “Run To The Hills”, un acaba amb una sobredosi de sucre que fa necessària una dosi de Mastodon, Anthrax o Kill’em All per tornar cap a casa a les cinc del matí. Però bé, com que Mr. W sempre roda pel meu cap, no hi haurà problema, amics. Per on anàvem? Ah sí, l’havia de veure en directe.

Bé, abans m’havia de fer amb tots els seus CD, i vaig començar assessorat pel meu profe de música de l’època (en Ginés, que va marcar molta gent a l’institut d’Alaior, i amb qui vaig acabar anant a veure en Paul McCartney a Barcelona), un fan dels Beatles, Ben Harper, Zappa i de la bona música en general. Em vaig fer amb els seus discos dels vuitanta, els més cabareteros, teatrals i plens d’acordions (un instrument que només aguant si el toca Tom Waits). El nivell no davallava, música freak (en el sentit de circ macabre), metàfores insuperables (“The wind is making speeches and the rain sounds like a round of applause”, és a dir: “El vent fa discursos i la pluja sona com un aplaudiment”) i no una, sinó dotzenes de veus que interpretaven personatges quasi cinematogràfics.

Cinematogràfics? Si voleu xerram de cine, perquè per aquella època vaig descobrir l’altra vessant artística del senyor dels mil barrets: el cine. Com a actor. Recordau la pel·li de principis dels noranta, “Dràcula de Bram Stoker”? La versió que va rodar Francis Ford Coppola, amb Winona Ryder, Keanu Reeves i Gary Oldman? Als de la meva edat us sonarà, si no l’heu vista, val la pena, no és que mati però mola. I una de les raons per què mola és perquè el personatge de “Reinfeld” l’interpreta, clar que sí, Tom Waits disfressat amb una camisa de força i menjant escarabats durant mitja pel·li. Tranquils ecologistes, no se’ls menjava ni res, només es passejaven per la seva boca i els escopia, segons les seves paraules: “una petita experiència caníbal”. I mira, documentant-me per aquest article he descobert que també va doblar els crits terrorífics dels comte Dràcula. Una excusa més per revisar-la.
Però aquest no és l’únic paper a la seva carrera cinematogràfica, ni de molt el millor. Destaquen “The Fisher King”, amb Jeff Bridges i el patatero de Robin Williams; o “Ironweed”, amb Jack Nicholson i Meryl Streep (que acabo d’aconseguir en DVD, la regalaven amb nosequina revista i encara no l’he vist, però va ocasionar una conversació amb la quiosquera que també és fan de Tom Waits. Meravellós). I si hem de destacar el seu millor paper, hem de xerrar de “Down By Law”, de Jim Jarmusch. En aquesta pel·li vuitantera en blanc i negre, de ritme lent però intens, el nostre home, a més d’aportar tres temes a la banda sonora, la coprotagonitza juntament amb John Lurie i Roberto Benigni. Sí, el mateix Roberto Benigni de “La Vida Es Bella”, una pel·li un poc pastelera que en el seu moment vaig anar a veure al cine, en horari escolar, perquè en Ponç Pons va decidir que tot l’institut l’havia de veure. Bé, doncs a “Down By Law” està incommensurable. Si vols te la deix, Ponç.

Ale, ja teniu pel·lis per baixar, seguim amb els discos? Quan vaig anar a estudiar a Barcelona, vaig seguir comprant els seus CD, entrant a la seva etapa 70’s. I quina altra sorpresa em vaig endur quan vaig posar “Small Change” (1976). El disc s’obria amb la que, a dia d’avui, consider una de les millors cançons que s’han escrit mai, almenys la millor lletra segur, segur, segur (Mostra: “It’s a Batter Old Suitcase To A Hotel Someplace / And A Wound That Would Never Heal / No Primma Donna / The Perfume Is On An Old Shirt That Is Stained With Blood And Whiskey”, és a dir: “És una maleta vella i abatuda cap a un hotel a qualque banda / I una ferida que mai es curarà / No és una Prima Donna / El perfum és a una vella camisa que està tacada de sang i whiskey” Toma!). La típica cançó que un voldria que sonés al seu funeral. Preneu nota. I després posau “Ace Of Spades” perquè la gent vagi sortint rapidet.
Però la cançó (i el disc sencer) era totalment diferent al Tom Waits que jo coneixia. Hi havia un piano que sonava perfectament afinat (!), hi havia cellos, hi havia saxos, hi havia seccions rítmiques jazzeres... tot era molt més convencional, o no tant, ja que en aquell any van sortir el “Destroyer” de Kiss, “Dancing Queen” d’ABBA, “2112” de Rush i el primer dels Ramones. Però era convencional respecte als altres discos de Waits, i així serien tots els seus discos fins l’any 1983, quan canviaria de companyia discogràfica, d’estil i de vida.

Aquesta és una altra cosa que m’encanta del senyor Waits, i que em serveix per rebatre aquest argument tant pueril que diu que per escriure una bona cançó s’ha d’estar en contacte amb el carrer, s’ha de viure al límit, s’ha de tenir sexe amb quantes més persones millor i s’han de prendre substàncies quan més il·legals millor.

Bé, tot açò li serviria a lumbreres com el meu amic Morrison, però no per al meu ídol, que li dóna bastants voltes com a lletrista i com a cantant. I si m’apurau la norma es pot aplicar perfectament a n’Eric Clapton, que quan va començar a tenir una vida acomodada va començar a fer “Tears In Heavens” i altres coses igualment abominables. (Sí, ja sé la història de la cançó i no li desig ni al meu pitjor enemic, però açò no minva les meves ganes d’estrangular quan qualque guiri la toca quan ve a la botiga a “provar guitarres”).

Però no ens desviem. Realment em fascina l’evolució de Tom Waits: començar interpretant un personatge (el cantautor entre el jazz i el folk californià; el poeta beat, bevedor i explorador de la nit més sòrdida). Arribar al màxim que pot donar aquesta caracterització en els discos dels últims setanta (“Small Change”, “Blue Valentines”). Començar a repetir-se perillosament quan el seu alcoholisme s’accentuava i la seva vida començava a ser cada vegada més desordenada (vivia a l’hotel Tropicana de L.A., amb un piano vertical, una nevera plena d’estris de mecànica i uns fogons que funcionaven d’“encenedor gegant”). I bé, ell s’ho devia passar d’allò més bé, però artísticament estava apropant-se perillosament al terreny de l’autoparòdia.

Però en aquell moment va aparèixer Kathleen Brennan, una analista de guions de Zoetrope, la productora de Francis Ford Coppola, i amb ella va arribar l’amor. Aquesta senyora, que s’ha mantingut tots aquests anys al costat de Waits en el quasi absolut anonimat (només un parell de fotos seves he trobat per internet), s’ha convertit en coautora dels seus temes, coproductora dels seus discos i, bé, en aquella dona que diuen que sempre hi ha darrere un gran home. I és aquí (a partir del disc “Swordfishtrombones” del 1983) quan es produeix la transformació estilística de Waits, abandonant instruments com el saxo en favor de percussions fetes a casa; les estructures jazzístiques per coses inclassificables com “Underground”; les suades metàfores de cine negre deixant pas a delicioses descripcions de com el bacon encalça els ous a la paella... En fi, trobant la seva veu, amb influències marcades (Captain Beefheart, Leadbelly, Harry Patch) però totalment nova i única. I aquesta és una cosa que molt pocs poden dir, i una cosa que hem de valorar moltíssim en els temps que corren.

I bé, xerrant, xerrant no us he contat quan me’n vaig anar a Berlín a veure’l en directe. Ho deixarem per la propera. Mentre tant, bon Sant Cristòfol a tothom, que ja sabeu, és com Sant Joan... però ¡A lo grande! Rock’n Roll!

Tom Waits: Màquines d'ossos i variacions sobre una mula

El amigo Pedro Sánchez Tuomala, cantante de la banda Powertrip se marcó hace unos días este bonito artículo en el diario Menorca Info. Pronto, la segunda parte.

És una d’aquelles fases. Em passen com a mínim dues vegades a l’any, encara que solen ser més. Una d’elles és just després de Nadal, aquell mes de gener fred, tonto i sense gaires al·licients. I l’altra quan començo a estar fart de l’estiu i m’encantaria perdre’m per alguna carretera perduda durant dies i dies. Però enguany, la meva etapa obsessiva amb el més genial entre tots els genis ha arribat ara, a començaments de juliol. I és per que aviat farà un any del Dia Més Feliç De La Meva Vida. El dia 15 de juliol de 2008, el meu 25è cumple. El dia que em vaig despertar, em vaig adonar que no era a ca meva, sinó a Barcelona, i vaig recordar que el dia anterior havia anat a veure en Tom Waits. I que aquell mateix vespre el tornaria a veure. Aquesta, amics, ha estat la millor sensació que he tingut mai. I ara, senyores i senyors, permeteu-me que us presenti al meu punyetero ídol: Mr. Tom Waits.

No sé si a aquest tros de terra que li diuen Menorca molta gent coneix aquest artista, però espero que aquest article corregeixi una mica aquesta situació. La veritat és que és bastant més conegut ara que fa cinc anys, i la cosa és perquè la seva figura ha estat adoptada (que no absorbida) pel modernikisme més repel·lent (com el cd que Scarlett Johansson va editar l’any passat, dedicat enterament a versionar el senyor dels mil barrets), i que també es deu, clar que sí, a tan cansats com podem arribar a ser els seus fans. Un exemple? A Mallorca ja fa vuit anys que s’organitza un festival anomenat Waiting For Waits, amb l’esperança que algun dia el senyor Waits s’animi a venir a l’illa veïna. Ho dic en serio. Mirau, mirau pel Google i veureu... Jo per la meva part he fet campanya per tots els mitjans per escampar el verí, però encara no he aconseguit que li agradi a en Tony Olmedo des Powertrip. Però no desistiré!

Com descriure l’obra, el personatge, la seva trajectòria vital, tots ells exemplars? Ni idea, fa massa temps que el tenc interioritzat, per a jo és com el sol o els arbres: fa tant de temps que m’acompanyen que no vaig darrera moltes explicacions. Però intentaré tornar enrere cap al començament de la meva devoció cap a Mr. W.

La cosa va començar veient un cd per casa, fa uns 12 o 13 anys. Em sembla que una cosina meva de Suècia li havia regalat al meu germà, i ell per la seva part quan va arribar l’estiu (estudiava a Barcelona, cosa que per aquella època el feia super-molón als meus ulls) el va deixar tirat per el menjador de casa. Jo llavors començava a “traficar” amb cassettes de Nirvana, Sepultura..., i em va captivar l’estranya portada i el títol del cd: “Bone Machine”(1991). A què es referia? Qui era el tal Tom Waits? Algú que feia màquines amb parts d’ésser humà estil Frankenstein, i després les posava a tocar música? Vaig tardar alguns dies, elucubrant i escoltant l’altre cd que el meu germà havia deixat per casa (“Get A Grip”, d’Aerosmith, bastant més convencional i baladero); fins que un dia, sol a casa, em vaig decidir a posar el cd a l’equip de música del menjador. El primer tema: “Earth died screaming”. Quin títol eh? I quin començament. Un ritme primitiu, ancestral, es va acostant des de molt enfora, i sembla que l’instrument són... ossos? Encara estàs desconcertat quan entra una veu que sembla d’algú escapat d’un manicomi, que et xerra a l’orella, posant-te al corrent que “Jacob és al forat, hi ha corbs grans com avions, el dimoni està sembrant...”. I llavors entra “LA VEU”. Una veu poderosa, gran i cavernosa com la Cova des Coloms, que diu “he viscut sis vides i estic aquí per contarte-les”. I ja. Des d’aquell moment vaig ser fanàtic d’aquest home. Però la cosa no acabava allà. A la resta del disc hi havia blues podrit (“Dirt in the ground”), gospel corrupte (“Jesus gonna be here”) i balades amb lletres que emocionarien un Hell’s angel (“A little rain” i “Who are you?”). Fins i tot hi havia una estranya peça xerrada (“The ocean doesn’t want me”), un homenatge als Ramones (“I don’t wanna grow up”) i un duet amb ni més ni menys que Keith Richards! (“That feel”, tremenda!).

Havia donat, sense voler, amb un dels discs més foscos, excèntrics i únics de la història. I la veritat, no em va sorprendre gaire. Ja us ho he dit, en aquella època escoltava thrash metal i coses bastant violentes de per si. Però amb el temps he anat enamorant-me de la producció en aparença senzilla, però elaborada al mil·límetre. M’he anat endinsant més i més en aquelles estructures i ritmes que semblen d’un passat que encara no ha arribat. He anat disseccionant unes lletres que són com una hamburguesa de dos pisos: pegues un bon mos i després t’atures a mirar les capes de pa, carn, lletuga, mostassa, tomàquet... Olé, si m’estic posant poètic jo mateix.

A partir d’allà va arribar aquella meravellosa sensació que coneixes una cosa única i que ningú més en tot el món (és a dir, casa teva, el carrer, Suc, i l’institut) coneix, i si la coneguessin, no la sabrien apreciar. És un sentiment que totes aquelles persones a qui ens agrada “una altra música”, que som una mica diferents dels altres, que tenim inquietuds que ningú més sembla tenir; tots nosaltres hem tingut aquesta sensació de... ser millors (o almenys més llestos) que la resta. Com els podien agradar les horribles Spice Girls, si ni tant sols toquen la guitarra? Nosaltres sí que en sabíem, amb els nostres petits tresors en forma de cd. I que encara tenim en la majoria de casos, mentre els cd’s de les Spice Girls són a... no ho sé, esper que enterrats a algun desert. Encara que “2 Become 1” era un temazo. Ja us he dit que a jo m’agraden els Aerosmith més pasteleros.

En aquell moment la meva relació amb Mr. Waits es reduïa a un cd, al cap d’uns anys de no saber res d’ell (Internet encara no estava saturat de blogs i myspaces) una de les meves revistes preferides va publicar una ressenya del seu nou disc, “Mule Variations” (1999). I Déu meu, el posaven com un clàssic del seu temps! Jo no era l’únic devot d’aquesta religió, hi havia més gent repartida pel món que compartia el meu fanatisme! Així que en una escapada a Barcelona em vaig agenciar el disc en format doble LP (l’any 2000!) i el vaig escoltar amb un vell tocadiscs que rodava per dins una capsa per ca meva, tot un ritual que va amplificar l’efecte que aquesta (ara sí) obra mestra va tenir sobre jo. Perquè esteim xerrant del que és, per jo, el millor disc dels anys noranta, i això és dir molt. Profunditza més en les excentricitats (“What’s he building?”, “Eyeball kid”), les influències blueseres i folk (“Cold water”, “Pony”) i firma algunes de les seves millors balades (“House where nobody lives”, “Picture in a frame”). I el començament del disc? A l’altura del de la Màquina d’Ossos. La veu distorsionada i samplejada de Waits escopint un ritme, la seva veu com a instrument de percussió iniciava “Big in Japan”. Genial, genial, genial.

Quin viatge eh? Doncs la cosa acabava de començar. Un parell de mesos després, la mateixa revista el posava en portada amb una fotografia impressionant d’un directe a l’Haia. I una crònica exhaustiva d’un concert seu! Em sembla que vaig rellegir aquella crònica 666 vegades, on es descrivia el fanatisme de la gent per aquest home, els músics increïbles que portava, però sobretot el magnetisme que aquest home, sobre el seu púlpit ple de megàfons i arena, irradiava sobre el públic que senzillament no podia apartar la mirada d’aquest senyor major vestit com un homeless, fent gestos propis d’un cabaret situat a la panxa d’una balena, contant bromes dels anys 40, cantant amb una veu que omplia la sala (i la ciutat).

Des d’aquell moment tenia un nou objectiu a la vida: veure un concert d’aquest home. I ho vaig aconseguir, amics. Però aquesta és una altra història, i us la contaré en el proper article. Fins llavors feu-vos un favor i escoltau aquests dos discs. Obrint una mica les orelles, disfrutareu com a fillets petits amb un juguet nou (o la capsa del juguet nou) i amb un poc de sort us sentireu com jo em vaig sentir aquella vegada: posseïdors d’un secret fantàstic que ningú més coneix. Salut, rock’n roll i bon Sant Martí!