Molt bé, me feia ganes escriure una mica sobre un parell de cosetes mones com en Bob Dylan (açò queda pendent, ara que sé que serà homenatjat a Menorca), o alguns llibres rockers que he llegit últimament; però vist l’èxit de crítica i públic de l’últim article, seguiré xerrant d’en Tom Waits. Perquè quan una fórmula funciona, un s’ha d’aferrar a ella fins que no doni per més. Eh, Ricky Martin? Eh, Angus Young? Eh, Buenafuente?
La veritat és que ja se m’ha passat l’època obsessiva amb el mestre entre mestres, ara estic escoltant coses més durilles. M’explic: ha començat l’època de revetlles, i a pesar que amb els Sarau tocam “Anarchy In The UK” i “Run To The Hills”, un acaba amb una sobredosi de sucre que fa necessària una dosi de Mastodon, Anthrax o Kill’em All per tornar cap a casa a les cinc del matí. Però bé, com que Mr. W sempre roda pel meu cap, no hi haurà problema, amics. Per on anàvem? Ah sí, l’havia de veure en directe.
Bé, abans m’havia de fer amb tots els seus CD, i vaig començar assessorat pel meu profe de música de l’època (en Ginés, que va marcar molta gent a l’institut d’Alaior, i amb qui vaig acabar anant a veure en Paul McCartney a Barcelona), un fan dels Beatles, Ben Harper, Zappa i de la bona música en general. Em vaig fer amb els seus discos dels vuitanta, els més cabareteros, teatrals i plens d’acordions (un instrument que només aguant si el toca Tom Waits). El nivell no davallava, música freak (en el sentit de circ macabre), metàfores insuperables (“The wind is making speeches and the rain sounds like a round of applause”, és a dir: “El vent fa discursos i la pluja sona com un aplaudiment”) i no una, sinó dotzenes de veus que interpretaven personatges quasi cinematogràfics.
Cinematogràfics? Si voleu xerram de cine, perquè per aquella època vaig descobrir l’altra vessant artística del senyor dels mil barrets: el cine. Com a actor. Recordau la pel·li de principis dels noranta, “Dràcula de Bram Stoker”? La versió que va rodar Francis Ford Coppola, amb Winona Ryder, Keanu Reeves i Gary Oldman? Als de la meva edat us sonarà, si no l’heu vista, val la pena, no és que mati però mola. I una de les raons per què mola és perquè el personatge de “Reinfeld” l’interpreta, clar que sí, Tom Waits disfressat amb una camisa de força i menjant escarabats durant mitja pel·li. Tranquils ecologistes, no se’ls menjava ni res, només es passejaven per la seva boca i els escopia, segons les seves paraules: “una petita experiència caníbal”. I mira, documentant-me per aquest article he descobert que també va doblar els crits terrorífics dels comte Dràcula. Una excusa més per revisar-la.
Però aquest no és l’únic paper a la seva carrera cinematogràfica, ni de molt el millor. Destaquen “The Fisher King”, amb Jeff Bridges i el patatero de Robin Williams; o “Ironweed”, amb Jack Nicholson i Meryl Streep (que acabo d’aconseguir en DVD, la regalaven amb nosequina revista i encara no l’he vist, però va ocasionar una conversació amb la quiosquera que també és fan de Tom Waits. Meravellós). I si hem de destacar el seu millor paper, hem de xerrar de “Down By Law”, de Jim Jarmusch. En aquesta pel·li vuitantera en blanc i negre, de ritme lent però intens, el nostre home, a més d’aportar tres temes a la banda sonora, la coprotagonitza juntament amb John Lurie i Roberto Benigni. Sí, el mateix Roberto Benigni de “La Vida Es Bella”, una pel·li un poc pastelera que en el seu moment vaig anar a veure al cine, en horari escolar, perquè en Ponç Pons va decidir que tot l’institut l’havia de veure. Bé, doncs a “Down By Law” està incommensurable. Si vols te la deix, Ponç.
Ale, ja teniu pel·lis per baixar, seguim amb els discos? Quan vaig anar a estudiar a Barcelona, vaig seguir comprant els seus CD, entrant a la seva etapa 70’s. I quina altra sorpresa em vaig endur quan vaig posar “Small Change” (1976). El disc s’obria amb la que, a dia d’avui, consider una de les millors cançons que s’han escrit mai, almenys la millor lletra segur, segur, segur (Mostra: “It’s a Batter Old Suitcase To A Hotel Someplace / And A Wound That Would Never Heal / No Primma Donna / The Perfume Is On An Old Shirt That Is Stained With Blood And Whiskey”, és a dir: “És una maleta vella i abatuda cap a un hotel a qualque banda / I una ferida que mai es curarà / No és una Prima Donna / El perfum és a una vella camisa que està tacada de sang i whiskey” Toma!). La típica cançó que un voldria que sonés al seu funeral. Preneu nota. I després posau “Ace Of Spades” perquè la gent vagi sortint rapidet.
Però la cançó (i el disc sencer) era totalment diferent al Tom Waits que jo coneixia. Hi havia un piano que sonava perfectament afinat (!), hi havia cellos, hi havia saxos, hi havia seccions rítmiques jazzeres... tot era molt més convencional, o no tant, ja que en aquell any van sortir el “Destroyer” de Kiss, “Dancing Queen” d’ABBA, “2112” de Rush i el primer dels Ramones. Però era convencional respecte als altres discos de Waits, i així serien tots els seus discos fins l’any 1983, quan canviaria de companyia discogràfica, d’estil i de vida.
Aquesta és una altra cosa que m’encanta del senyor Waits, i que em serveix per rebatre aquest argument tant pueril que diu que per escriure una bona cançó s’ha d’estar en contacte amb el carrer, s’ha de viure al límit, s’ha de tenir sexe amb quantes més persones millor i s’han de prendre substàncies quan més il·legals millor.
Bé, tot açò li serviria a lumbreres com el meu amic Morrison, però no per al meu ídol, que li dóna bastants voltes com a lletrista i com a cantant. I si m’apurau la norma es pot aplicar perfectament a n’Eric Clapton, que quan va començar a tenir una vida acomodada va començar a fer “Tears In Heavens” i altres coses igualment abominables. (Sí, ja sé la història de la cançó i no li desig ni al meu pitjor enemic, però açò no minva les meves ganes d’estrangular quan qualque guiri la toca quan ve a la botiga a “provar guitarres”).
Però no ens desviem. Realment em fascina l’evolució de Tom Waits: començar interpretant un personatge (el cantautor entre el jazz i el folk californià; el poeta beat, bevedor i explorador de la nit més sòrdida). Arribar al màxim que pot donar aquesta caracterització en els discos dels últims setanta (“Small Change”, “Blue Valentines”). Començar a repetir-se perillosament quan el seu alcoholisme s’accentuava i la seva vida començava a ser cada vegada més desordenada (vivia a l’hotel Tropicana de L.A., amb un piano vertical, una nevera plena d’estris de mecànica i uns fogons que funcionaven d’“encenedor gegant”). I bé, ell s’ho devia passar d’allò més bé, però artísticament estava apropant-se perillosament al terreny de l’autoparòdia.
Però en aquell moment va aparèixer Kathleen Brennan, una analista de guions de Zoetrope, la productora de Francis Ford Coppola, i amb ella va arribar l’amor. Aquesta senyora, que s’ha mantingut tots aquests anys al costat de Waits en el quasi absolut anonimat (només un parell de fotos seves he trobat per internet), s’ha convertit en coautora dels seus temes, coproductora dels seus discos i, bé, en aquella dona que diuen que sempre hi ha darrere un gran home. I és aquí (a partir del disc “Swordfishtrombones” del 1983) quan es produeix la transformació estilística de Waits, abandonant instruments com el saxo en favor de percussions fetes a casa; les estructures jazzístiques per coses inclassificables com “Underground”; les suades metàfores de cine negre deixant pas a delicioses descripcions de com el bacon encalça els ous a la paella... En fi, trobant la seva veu, amb influències marcades (Captain Beefheart, Leadbelly, Harry Patch) però totalment nova i única. I aquesta és una cosa que molt pocs poden dir, i una cosa que hem de valorar moltíssim en els temps que corren.
I bé, xerrant, xerrant no us he contat quan me’n vaig anar a Berlín a veure’l en directe. Ho deixarem per la propera. Mentre tant, bon Sant Cristòfol a tothom, que ja sabeu, és com Sant Joan... però ¡A lo grande! Rock’n Roll!
La veritat és que ja se m’ha passat l’època obsessiva amb el mestre entre mestres, ara estic escoltant coses més durilles. M’explic: ha començat l’època de revetlles, i a pesar que amb els Sarau tocam “Anarchy In The UK” i “Run To The Hills”, un acaba amb una sobredosi de sucre que fa necessària una dosi de Mastodon, Anthrax o Kill’em All per tornar cap a casa a les cinc del matí. Però bé, com que Mr. W sempre roda pel meu cap, no hi haurà problema, amics. Per on anàvem? Ah sí, l’havia de veure en directe.
Bé, abans m’havia de fer amb tots els seus CD, i vaig començar assessorat pel meu profe de música de l’època (en Ginés, que va marcar molta gent a l’institut d’Alaior, i amb qui vaig acabar anant a veure en Paul McCartney a Barcelona), un fan dels Beatles, Ben Harper, Zappa i de la bona música en general. Em vaig fer amb els seus discos dels vuitanta, els més cabareteros, teatrals i plens d’acordions (un instrument que només aguant si el toca Tom Waits). El nivell no davallava, música freak (en el sentit de circ macabre), metàfores insuperables (“The wind is making speeches and the rain sounds like a round of applause”, és a dir: “El vent fa discursos i la pluja sona com un aplaudiment”) i no una, sinó dotzenes de veus que interpretaven personatges quasi cinematogràfics.
Cinematogràfics? Si voleu xerram de cine, perquè per aquella època vaig descobrir l’altra vessant artística del senyor dels mil barrets: el cine. Com a actor. Recordau la pel·li de principis dels noranta, “Dràcula de Bram Stoker”? La versió que va rodar Francis Ford Coppola, amb Winona Ryder, Keanu Reeves i Gary Oldman? Als de la meva edat us sonarà, si no l’heu vista, val la pena, no és que mati però mola. I una de les raons per què mola és perquè el personatge de “Reinfeld” l’interpreta, clar que sí, Tom Waits disfressat amb una camisa de força i menjant escarabats durant mitja pel·li. Tranquils ecologistes, no se’ls menjava ni res, només es passejaven per la seva boca i els escopia, segons les seves paraules: “una petita experiència caníbal”. I mira, documentant-me per aquest article he descobert que també va doblar els crits terrorífics dels comte Dràcula. Una excusa més per revisar-la.
Però aquest no és l’únic paper a la seva carrera cinematogràfica, ni de molt el millor. Destaquen “The Fisher King”, amb Jeff Bridges i el patatero de Robin Williams; o “Ironweed”, amb Jack Nicholson i Meryl Streep (que acabo d’aconseguir en DVD, la regalaven amb nosequina revista i encara no l’he vist, però va ocasionar una conversació amb la quiosquera que també és fan de Tom Waits. Meravellós). I si hem de destacar el seu millor paper, hem de xerrar de “Down By Law”, de Jim Jarmusch. En aquesta pel·li vuitantera en blanc i negre, de ritme lent però intens, el nostre home, a més d’aportar tres temes a la banda sonora, la coprotagonitza juntament amb John Lurie i Roberto Benigni. Sí, el mateix Roberto Benigni de “La Vida Es Bella”, una pel·li un poc pastelera que en el seu moment vaig anar a veure al cine, en horari escolar, perquè en Ponç Pons va decidir que tot l’institut l’havia de veure. Bé, doncs a “Down By Law” està incommensurable. Si vols te la deix, Ponç.
Ale, ja teniu pel·lis per baixar, seguim amb els discos? Quan vaig anar a estudiar a Barcelona, vaig seguir comprant els seus CD, entrant a la seva etapa 70’s. I quina altra sorpresa em vaig endur quan vaig posar “Small Change” (1976). El disc s’obria amb la que, a dia d’avui, consider una de les millors cançons que s’han escrit mai, almenys la millor lletra segur, segur, segur (Mostra: “It’s a Batter Old Suitcase To A Hotel Someplace / And A Wound That Would Never Heal / No Primma Donna / The Perfume Is On An Old Shirt That Is Stained With Blood And Whiskey”, és a dir: “És una maleta vella i abatuda cap a un hotel a qualque banda / I una ferida que mai es curarà / No és una Prima Donna / El perfum és a una vella camisa que està tacada de sang i whiskey” Toma!). La típica cançó que un voldria que sonés al seu funeral. Preneu nota. I després posau “Ace Of Spades” perquè la gent vagi sortint rapidet.
Però la cançó (i el disc sencer) era totalment diferent al Tom Waits que jo coneixia. Hi havia un piano que sonava perfectament afinat (!), hi havia cellos, hi havia saxos, hi havia seccions rítmiques jazzeres... tot era molt més convencional, o no tant, ja que en aquell any van sortir el “Destroyer” de Kiss, “Dancing Queen” d’ABBA, “2112” de Rush i el primer dels Ramones. Però era convencional respecte als altres discos de Waits, i així serien tots els seus discos fins l’any 1983, quan canviaria de companyia discogràfica, d’estil i de vida.
Aquesta és una altra cosa que m’encanta del senyor Waits, i que em serveix per rebatre aquest argument tant pueril que diu que per escriure una bona cançó s’ha d’estar en contacte amb el carrer, s’ha de viure al límit, s’ha de tenir sexe amb quantes més persones millor i s’han de prendre substàncies quan més il·legals millor.
Bé, tot açò li serviria a lumbreres com el meu amic Morrison, però no per al meu ídol, que li dóna bastants voltes com a lletrista i com a cantant. I si m’apurau la norma es pot aplicar perfectament a n’Eric Clapton, que quan va començar a tenir una vida acomodada va començar a fer “Tears In Heavens” i altres coses igualment abominables. (Sí, ja sé la història de la cançó i no li desig ni al meu pitjor enemic, però açò no minva les meves ganes d’estrangular quan qualque guiri la toca quan ve a la botiga a “provar guitarres”).
Però no ens desviem. Realment em fascina l’evolució de Tom Waits: començar interpretant un personatge (el cantautor entre el jazz i el folk californià; el poeta beat, bevedor i explorador de la nit més sòrdida). Arribar al màxim que pot donar aquesta caracterització en els discos dels últims setanta (“Small Change”, “Blue Valentines”). Començar a repetir-se perillosament quan el seu alcoholisme s’accentuava i la seva vida començava a ser cada vegada més desordenada (vivia a l’hotel Tropicana de L.A., amb un piano vertical, una nevera plena d’estris de mecànica i uns fogons que funcionaven d’“encenedor gegant”). I bé, ell s’ho devia passar d’allò més bé, però artísticament estava apropant-se perillosament al terreny de l’autoparòdia.
Però en aquell moment va aparèixer Kathleen Brennan, una analista de guions de Zoetrope, la productora de Francis Ford Coppola, i amb ella va arribar l’amor. Aquesta senyora, que s’ha mantingut tots aquests anys al costat de Waits en el quasi absolut anonimat (només un parell de fotos seves he trobat per internet), s’ha convertit en coautora dels seus temes, coproductora dels seus discos i, bé, en aquella dona que diuen que sempre hi ha darrere un gran home. I és aquí (a partir del disc “Swordfishtrombones” del 1983) quan es produeix la transformació estilística de Waits, abandonant instruments com el saxo en favor de percussions fetes a casa; les estructures jazzístiques per coses inclassificables com “Underground”; les suades metàfores de cine negre deixant pas a delicioses descripcions de com el bacon encalça els ous a la paella... En fi, trobant la seva veu, amb influències marcades (Captain Beefheart, Leadbelly, Harry Patch) però totalment nova i única. I aquesta és una cosa que molt pocs poden dir, i una cosa que hem de valorar moltíssim en els temps que corren.
I bé, xerrant, xerrant no us he contat quan me’n vaig anar a Berlín a veure’l en directe. Ho deixarem per la propera. Mentre tant, bon Sant Cristòfol a tothom, que ja sabeu, és com Sant Joan... però ¡A lo grande! Rock’n Roll!
………….
………………..
